AVUI NO M'ESPEREU PER SOPAR

"Una més i hauràs d'entrar. Avui l'has fet. Avui ja van dos vegades. Ja saps que entraràs a presó?". La veritat: avui, em sembles massa dur. Si tu, Codi Penal o ... Legislador, tant és.

Tu no l'has vist tremolar a garjoles i tampoc els ulls vermells del seu marit. Avui els nens no han anat a l'escola i l'àvia encara no sap què passa, el cotxe té més de sis multes de la zona blava i a la feina pensen que avui no s'ha trobat bé. Ell no s'ha dutxat perquè l'ha estat esperant tota la nit a la porta de comisaria amb l'esperança de poder parlar només un minut amb ella i dir-li que ell està allà. Ella, tampoc s'ha dutxat. A comisaria no hi ha dutxes. Tampoc sabies que aquesta nit mentres la detenien li ha baixat la regla i s'ha hagut de canviar als lavabos de comisaria amb la porta oberta mentres un agent de policia li demanava "ràpid, que és el canvi de torn" a l'altre costat.

Tampoc saps que està calmada i que les manilles no li fan falta. Per no saber ... tampoc que ha travessat el jutjat sencer per arribar al despatx del jutge, amb unes sabates sense cordons que li ballen un rock a cada pas, que ha ensopegat i no ha pogut controlar la caiguda perquè li han anul.lat les mans. Que quan passava, dos nens amb mocs a la cara, un estafador, un violador, un il.legal, un funcionari de correus, dos sindicalistes i el seu marit se l'han quedat mirant. Saps que va baixar la mirada? Saps que va poder sentir que la pudor que sentia venia d'ella?

Ahir no va donar positiu a la prova d'alcoholèmia perquè no la va arribar a fer. No era capaç de mantenir la respiració els segons que els agents l'indicaven. Va interrompre la prova tres vegades i avui el Fiscal escriu que va desobeir les ordres dels agents, que no anava en condicions de conduir perquè els agents diuen amb una "x" a cada casella de l'Acta de Simptomatologia que tenia "pèrdua de reflexos, parla pastosa, pèrdua de la verticalitat". La seva amiga li ha dit al Jutge que no havia begut i que no hagués permès en cap cas que la seva amiga conduís si en realitat anava en aquell estat; que únicament es va posar molt nerviosa, no va saber bufar i els agents es van alterar cada vegada més amb ella i ... és igual... els agents han marcat les "x" suficients perquè el cas estigui perdut.

Això sí que ho saps: entrarà a presó perquè té antecedents penals pels mateixos delictes. Va ser condemnada una vegada, fa un any. Suposo que no ha d'haver cap altre mesura que t'agradi més, que trobis més raonable i més proporcionada a aquest cas ( a ella), que l'omnipresent pèrdua de llibertat.

NI CONTIGO NI SIN TI

Hace ya más de una semana que no sabe nada de Él. En el antebrazo y en el muslo aún tiene restos de un violeta intenso. El móvil de Él en la mano. "Ni siquiera se lo ha llevado". En la cara, unos ojos que son incapaces de esconder su amor; en su boca un "no lo pedonaré nunca más". Y la tristeza envuelve todos sus gestos. Sabe que aprovecha los momentos en los que ellos no están para entrar y hacer desaparecer todas las huellas de su regreso. Vuelve a tener un miedo intenso. David llora mucho y parece recriminarle en cada quejido que venga tantas veces a verme.

Recojo sus propuestas firmes ... pero sé que mi trabajo es inútil porque mañana vendrá y dirá que ha vuelto a casa y lo tendrá muy claro, continuará ayudándole.

En el Juzgado, un expediente abierto. Dos peticiones de 18 meses de cárcel cada una; una pequeña reclamación económica. La orden de alejamiento ya la retiró hace meses. Sabe perfectamente cuanto tiene que hacer para que a Él no le pase nada: no declarar en el juicio. Pero no sabe qué tiene que hacer para que no la mate.

Hoy ha encontrado preparado un hilo de acero y un destornillador. Hace días un martillo escondido en los contadores de la luz.

No tiene trabajo; no tiene capacidad de escuchar a su familia. Tiene 20 años y un hijo de dos años. un infinito "no saber qué hacer" y un Juez que ya no la cree.

Desde que entró en vigor la Ley de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género las denuncias por malos tratos han aumentado sobrepasando toda predicción. Si en un primer momento la protección judicial era inmediata ahora la duda fundada vuelve a amparar al acusado. Demasiadas denuncias retiradas con una simple comparecencia judicial de ella; demasiadas mentiras de algunas víctimas para conseguir una mayor protección; demasiados hombres que tras varias detenciones han conseguido demostrar su inocencia.

Aquella Ley se consideró un éxito. Varios ya dudamos de su eficacia. Tras prácticamente dos años de su aprobación creo saber que las relaciones sentimentales no pueden nunca encontrar sus respuestas tras las puertas de en un Juzgado.

Esta tarde vuelve a visitarme. Habíamos quedado en iniciar un proceso urgente de separación. Le recomendé cambiar las cerraduras de la casa para evitar que Él entrara en casa mientras dormían; sabía que eso un Juez o la Policía, en breve, se lo iba a recriminar.

IMPACIENT

Aquell inici de curs va ser fantàstic. Havia compartit amb la Yoli una tarda sencera. Tornàvem a casa satisfetes per la compra d' aquella jaqueta de llana groga que compartiríem, aquells pantalons blau marí, aquelles sabates marrons que a mi m' anaven grans ... a l'escriptori tot el material preparat des de feia dies. Dos dies després començaríem la facultat.

"Esta niña, de mayor, periodista o abogá. No calla ni bajo agua". Suposo que de tant repetir-me la "dichosa frasecita" la "niña" va decidir. Va ser una decisió estranya, perquè no van haver dubtes. Ho tenia molt clar. No sé què veia en aquesta professió, però ho tenia molt clar. Ni pel.lícules ni llibres relacionats amb el mòn; no els he suportat mai.

Començar no va ser fàcil perquè entre tots aquells llibres caríssims no acabava de trobar allò que buscava... Dret Penal, Dret Civil, Dret Constitucional... però, on està l'acusat? i un judici? i una sentència? i una demanda? i com he de parlar? lo de la venia encara es diu? Mil.lers d'estudiants de Dret cada any buscaven feina; molts es decidien a opositar; molts deixaven la carrera; la passantia era el nostre pa de cada dia; la professió d'advocat cada vegada menys valorada, ... i quantes vegades vaig passar pels Jutjats imaginant-me darrera dels finestrons cartera en mà amb la pressió insuportable d'un bon assumpte a les meves mans ... "Però és que jo tinc tanta il.lusió. Això segur que pot amb tot" - vaig pensar mil.lers de vegades. I va poder.

Avui la pluja i l'encàrrec de la compra d'un ordinador portàtil per una estudiant de Dret m'han portat aquells records. Avui els estudiants es preparen amb maletes, bosses, material, viatges, ... Avui, fa uns anys, jo estava impacient; espero que ells també.

LLANÇAMENTS

He anat a pocs llançaments a la meva vida professional. Avui a les 10.00 era tot just el segon al qual assistia. Dos agents dels Mossos d'Esquadra, la Procuradora, personal del Jutjat, jo i el client. Després de mesos lluitant per recuperar el seu pis havien arribat al Jutjat un joc de claus d'una de les ocupants del pis; de l'altre ocupant, només sabíem que no volia abandonar el pis tot i els requeriments judicials.

Cinc tocs a la porta .... sembla que no hi ha ningú. És el manyac qui s'avança introduïnt la clau ... "Una vegada ens van amenaçar dient que estaven armats i que marxéssim o dispararien ..."- diu un agent. Ràpidament el manyac es retira de la porta i dóna pas als agents ... "per això estan vostès aquí, no?". Els agents entren i inspeccionen els escassos 30 metres quadrats. Només una llum encara encesa, però no hi ha ningú. Un petit pis, amb una decoració exquisita, unes reformes dignes de revista. Això sí, maletes, bosses i més bosses tancades amb candaus, matalassos, escombraries, roba interior bruta i escampada pel sofà, el llit, sandàlies, ... tot mínimament recollit per marxar. Nosaltres hem acudit puntuals a la cita, conscients que tot allò es considerava des d'aquell moment abandonat ... la propietària podia fer amb tot alló tot lo que la ràbia li permetés. Sis mesos de lloguer i mútiples factures impagades, destrosses al mobiliari, persianes destrossades, parets brutíssimes, electrodomèstics inutilitzables ... "Aquest pis estava perfecte ... tot just fa un any que el vaig llogar. El vaig decorar i reformar amb la meva mare. Ella li va posar molta il.lusió. Venia a estones i va escollir la pintura, els mobles i els quadres. Fa un mes que ella va morir. Qui em compensarà a mi tot això?". Una bossa darrera d'una altra, una, cinc maletes, bosses de menjar,... han baixat d'aquell setè pis en direcció a tots els containers de la zona ... en ells ella ha buidat tot el contingut i les tapes dels containers les ha deixat obertes... "plourà, no? Si arriben a descobrir que tot està aquí, que ho trobin tot fet malbé". Quan ja li faltava l'aire, ha agafat un petit paper i ha fet una interminable llista de coses a comprar per tornar a fer el pis habitable ... El manyac ha cambiat el pany; "encara que ... si volen, veu aquest desnivell de la porta? ... poden llençar betzina i calar foc quan vegin que no poden entrar". Ella ha baixat tres maletes més als containers ... quan ha pujat ha preguntat "vostè creu que ho faran? I que hauré de fer jo? Podré anar als Mossos si em molesten? Podré recuperar-lo tot?

Jo sé que serà difícil, molt difícil ... les noies a les què va llogar el pis no treballen ... no trobarem béns per embargar ...

Els Mossos li diuen que els guardi els objectes personals ... les funcionàries del Jutjat que guardi les coses al portal que no es mullin ... la seva ràbia ha pogut més ... " el Jutge em permet fer lo que vulgui, no? - ha preguntat, "Sí" - hem contestat.

HABITACION 810

6, 7, ... Planta 8. No apartaba su mirada de mí y en mi espalda aún sentía los restos de su aliento. Sin quererlo me dio más abrazos que en toda su vida, y queriéndolo se convirtió en mi escudero más fiel. Se adelantó al salir del ascensor y ojeó furtivamente todos los paneles de información... 8... 8...10 ¿no? Me arrastró tras sus decididos pasos y me dejé llevar. Me latían hasta las pestañas y en las de él absolutamente toda mi cobardía. Me dejé llevar envuelta en un interminable silencio y respiré, respiré y me ahogué en mi pretendida e incuestionada decisión. Escogí todas las palabras y los gestos, uno tras otro... pero la 810 me los borró sin avisar. ¿Qué podría yo ofrecer más que mi compañía silenciada? Él se adelantó otra vez y prestó su mano cordial en la distancia que marca un conocido, pero retrocedió y me dio paso, mantuvo su mirada en mi ... uno, dos segundos ... descubrí que sonreíamos y que me esperaba.

Hoy he vuelto a visitar la 810 por tercera vez, sola. Con decisión abordo cada esquina; cuando logro recuperar su aliento en mi espalda traspaso el otro mundo y logro besar su cara. No sé aún para qué ... pero me tiene otra vez aquí.

Una vez aquí avanzo entre todos con una mirada reseca, observando a lado y lado con una inseguridad "machita", sin encontrar definición a mi tristeza. Ya los silencios no me sirven y los ojos y los hombros de los demás tampoco; se humedecen y se debilitan en cada conversación y los míos empiezan también ya a no dejarme ver... será el pasar de los días que no retrocede ni por un instante, ni por un instante, ni por un instante ... un momento, por favor, que es mi amigo y necesita aliento.

MENS REA

Mens rea ... actus non facit reum nisi mens sit rea. L'acte no farà a la persona culpable a menys que la ment sigui també culpable.